.
Well things were spinnin´round me, and all my thoughts were cloudly, and I had begun to doubt all the things that were me. Been in so many places.You know, I´ve run so many races and looked into the empty faces of the people of the night. And something is just no right, ´cause I know that I gotta get out of here. I´m so alone. Don´t you know that I gotta get out of here ? ´Cause (New York)´s not my home. Though all the streets are crowed. There´s something strange about it. I lived there ´bout a year, and I never once felt at home. I though I´d make the big time, I learned a lot of lessons awful quick, and now I´m tellin´you that they were not the nice kind and it´s been so long since I have felt fine. That´s the reason that I gotta get out of there. I´m so alone. Don´t you know that I gotta get out of here ? ´Cause (New York)´s not my home. That´s the reason that I gotta get out of here. I´m so alone. Don´t you know that I gotta get out of here ? ´Cause (New York)´s not my home.
( Lyrics : " New York´s not my home", Jim Croce ( 1943-1973 ).
At right time, many things are kind and fine.
7 comments:
No sé si t'hauria de renyar per posar, justament avui, aquesta cançó... a més la vas posar ahir, o sigui que culpa meva per passar avui.
La foto és una delícia... hi ha un riu, rierol, una riera, un torrent... aprop? m'encanten els 'junquillus'.
Tanco els ulls i puc sentir l´olor d´aquests narcisos ( la meva tia, que en cultivava, en deia junquillus, com l´Elur. Els seus eren blancs i feien tanta olor que si t´hi quedaves enganxat, marejaven).
Mai he sabut com es diuen i per a què serveixen aquests pilonets de pedres que trobo a tot arreu on vaig a caminar.
Em sembla que a Nova York no n´hi ha d´haver d´aquestes coses tan fantàstiques, ni flors com aquestes ni pedres amuntegades.Però la cançó m´agrada.
Aquests narcisos floreixen ara per tota la serralada, però tants a l´hora cal saber trobar-los. La foto és tot just d´ahir al matí, a la carena de la Castanyera.
I ara que hi penso, si que m´hauries de renyar. Però no hi vaig pensar-hi pas. És una cançó que escolto de fa anys.
Les pedres amuntegades són padrons o fites, i marquen el camí a seguir. A vegades ( als GR, sobretot ) les fites són fetes amb pintura ( ratlles blanques, verdes i vermelles, segons el lloc i itinerari).
Aquests narcisos són molt, molt olorosos. M´hi vaig estirar una estona i entre el solet i les olors vaig quedar ben... "grogui".
Sí, d´acord, però i quan te´ls trobes enmig d´una platja, o prop d´un far, o en un camí i aparentment no semblen indicar res?
Els posen per despistar?
O tenen un valor més simbòlic?
Ho hauré d´investigar....
oh, diria que no ens hem acabat d'entendre... és que quan he escoltat la cançó m'estava preguntant què coi hi faig jo a Girona, vivint en una ciutat... però clar, no et puc renyar, no és culpa teva :)
Si que ens hem entès, Elur. Ja hi he caigut, garrotxina. Però Girona no és pas N.Y.
-----------------------------------
Ah, bé A., era per aclarir el tema. Si t´hi ajuda, a l´Himalaya, als peus de les muntanyes, s´hi fan muntanyetes de pedres. Em penso que cada pedra la hi posa un alpinista que es disposa a pujar la muntanya. És com una ofrena a la muntanya i a la gent que hi ha deixat la vida, perquè el seu bon esperit els guii. Aquesta tradició s´ha exportat arreu del món, i es pot veure sovint, sobretot a alta muntanya, i també, cada cop, més avall.
Post a Comment